estrany (Diccionari)

estrany -a
1. a. adj. Que és d'una altra família, d'un altre país, d'un altre grup, etc.
b. adj. Que no té relació amb algú. Este dos pobles abans eren estranys l'un a l'altre.
c. adj. Desconegut d'algú. La seua fesomia no m'és estranya.
d. adj. Que no té part en una cosa, alié. Això és estrany a la qüestió. Ell era estrany a la conxorxa.
e. adj. Introduït accidentalment, especialment en l'organisme.
2. a. adj. No freqüent o usual. Té una veu estranya. Hui el cotxe fa un soroll estrany.
b. adj. Que oferix alguna cosa inexplicable o extraordinària, que excita la curiositat, la sorpresa, l'admiració, etc. Una casa plena de sorolls estranys.
c. fer estrany Causar estranyesa.
3. a. m. i f. DRET Persona a la qual és donada una herència o un llegat sense tindre vinculació familiar amb el que atorga testament.
b. m. i f. En general, persona aliena a una família.
c. m. i f. HIST. Persona que estava fora de la dependència d'un pare de família.
4. a. m. i f. HIST. Estranger, foraster.
b. m. i f. HIST. Persona que era de ciutat, vila o lloc o demarcació territorial, reial o baronial, distint d'aquells on es trobava, o també persona que pertanyia a una altra vegueria o a una altra diòcesi.

estrany (Traducció Valencià-Castellà)

estrany -a adj. i m. i f. 1. extraño -ña, advenedizo -za, ajeno -na.
2. fer estrany resultar estraño.

Et pot interessar