estrany -a
1.
a.
adj.
Que és d'una altra família, d'un altre país, d'un altre grup, etc.
b.
adj.
Que no té relació amb algú.
Este dos pobles abans eren estranys l'un a l'altre.
c.
adj.
Desconegut d'algú.
La seua fesomia no m'és estranya.
d.
adj.
Que no té part en una cosa, alié.
Això és estrany a la qüestió. Ell era estrany a la conxorxa.
e.
adj.
Introduït accidentalment, especialment en l'organisme.
2.
a.
adj.
No freqüent o usual.
Té una veu estranya. Hui el cotxe fa un soroll estrany.
b.
adj.
Que oferix alguna cosa inexplicable o extraordinària, que excita la curiositat, la sorpresa, l'admiració, etc.
Una casa plena de sorolls estranys.
c.
fer estrany
Causar estranyesa.
3.
a.
m.
i
f. DRET
Persona a la qual és donada una herència o un llegat sense tindre vinculació familiar amb el que atorga testament.
b.
m.
i
f.
En general, persona aliena a una família.
c.
m.
i
f. HIST.
Persona que estava fora de la dependència d'un pare de família.
4.
a.
m.
i
f. HIST.
Estranger, foraster.
b.
m.
i
f. HIST.
Persona que era de ciutat, vila o lloc o demarcació territorial, reial o baronial, distint d'aquells on es trobava, o també persona que pertanyia a una altra vegueria o a una altra diòcesi.